L’Associació Cultural Algars (ASCAL a partir d’ara i per usos d’aquesta web) de bon començament es va proposar recuperar la Jota de Caseres, i avui ho han vist complert el seu afany.

Tinc entès que la música de la nostra jota es matèria obligatòria pels alumnes del Conservatori de Tortosa, així és que esta totalment consolidada, el ball era una altre història.

Gràcies a una entrevista de Radio Mora-SER a la secretària d’ASCAL, Rosa Martínez. La Sra. Teresa Sentís, veïna de Falset, que la va escoltar, es va posar en contacte amb l’ajuntament i aquest la va dirigir cap a ASCAL, La Sra. Teresa havia estat balladora de l’esbart de Falset i en aquella època el director era Josep Bargalló i Badia. Ella sabia que aquest senyor havia fet una recopilació de danses tradicionals de la província, i dit i fet, Teresa va posar en contacte a Josep Bargalló amb ASCAL, i vet aquí que avui, Josep, ha vingut a Caseres a ensenyar-nos la nostra Jota.

Josep es autor del llibre Balls i Danses de les comarques de Tarragona, publicat per la Diputació de Tarragona l’any 1992 (ISBN 84-87123-55-4 pels qui el voleu-ho comprar) concretament el segon volum fa referència als balls tradicionals de la Ribera d’Ebre i Terra Alta. La documentació històrica li va ser facilitada per Javier Escarceller Puchol, el novembre de 1986, sent secretari de l’ajuntament. I per el matrimoni Tarragó Vidal la forma de ballar-la tant les evolucions com els passos que, de joves i grans l’havien ballat.

En el llibre d'en Josep Podem llegir:
“ Antigament, per la festa major venien els músics, i tothom sortia a les afores del poble per veure’ls arribar, un cop passaven un collet que hi ha a l’entrada del poble i es veien, començaven a tocar i entraven acompanyats per la gent que anava al darrera ballant. Un dels músics, que fou molt popular, era un “gaiter” anomenat “el tio Severo”, que durant molts anys, alegrà el ball de plaça amb el seu instrument. Cal remarcar que per aquestes comarques anomenen “gaita” a la gralla o dolçaina.

El tio Severo havia amenitzat el ball de la plaça. Es modernament es ballava al so d’una banda d’instruments de corda i vent que hi va haver al poble i que avui ja ha desaparegut. Aquesta banda de música era dirigida per Josep Pallarés, de Batea, músic també conegut.

El ball de plaça començava amb la “Dansada”, interpretada primerament pels sis o vuit majorals, que eren els que s’ocupaven d’organitzar les festes. Aquests Majorals buscaven parella pel que fa el noi que treia a ballar una noia (ja que ella ho havia acceptat) era quasi una declaració, era una manera molt clara de començar un prometatge i la gent que veia les parelles de dansers ja sabien que acabarien essent promesos. També ho ballaven alguns que ja n’eren de promesos i això no era cap novetat per la gent que hi assistia. Treure una noia a ballar era doncs, en molts casos un inici de relacions. La parella obria la dansa i un cop havien ballat a llavors ja podia ballar tothom. Ballaven una jota a l’estil de la Terra Alta, entre la tortosina i l’aragonesa, encara que la música recorda més a l’Aragó (això no es estrany si tenim en compte que el seu terme toca amb la província de Terol.

En acabar la dansada, els balladors conviden a les noies a prendre un “bolado” amb aigua. Aquesta dansada era feta doncs, el dia de la Festa Major a la plaça Major, a la Tarda.
L’últim dia de la Festa Major, que era el dia de Sant Roc es feia la dansada per tots els carrers del poble; hi participava tota la població i acabava la Plaça Major; allí parava la música i es feia uns crits de “Viva sant Roc” i amb aquest crit es donava per acabada la Festa Major.

Per ballar la Dansada, els homes anaven mudats com per les festes sense més requisit, però les noies portaven mantons de Manila molt llargs i complerts de colors variats i eren a vegades procedents de mares i àvies.”

Segons s’ha comentat avui a l’assaig els mantons no eren tots dels anomenats de Manila sinó que en hi havia un de típic de Caseres, i que en alguna casa encara en hi ha.

Coneixen aquestes històries podem donar un valor afegit a la nostra jota, doncs era quelcom més que un ball per divertir-se, era un ritual social, que ves a saber els anys que tenia, abans formar parella era per sempre i el veïnat tenia que saber qui anava amb qui, en fi ara tot es de lloguer i pagat a plaços hi han relacions de parella que també.

Si coneixeu algun aspecte, anècdota fotografia o qualsevol cosa que faci referència a aquest article, feu-m’ho saber i l’ampliaré.

5/05/07