Mentre el partit
dels “pinotxos” ha estat celebrant el seu
congrés i esperava el “Gran Pinotxo de les
Espanyes” per la seva clausura, a Caseres hem celebrat
la festa petita d’estiu en honor a la nostra Ishtar
particular, que aquí anomenem Magdalena.
La
festa va començar amb una mica de morbo, que es
el millor de les festes, la sardineta era una incògnita,
doncs la “picadora” oficial va dimitir i se’n
estrenava una altra. O bé havia molta gana o realment
la sardineta i la picada estava d’allò que
te cagues, perquè van volar un centenar de quilets.
En
acabar de devorar els pobrets peixets; una mica de suspens...
- Guaita, els músics no arriben!... Trucada
per aquí, trucada per allà, i trucada com
no, al Fatsini...
- Guaita, una altre vegada els músics no
han entès el contracte. Ja ho va dir el
informe Pisa, la comprensió lectora està
per el terra.
- Ei! ja arriben. En un plis-plas monten
la paradeta. Posen la cassette i se la foten a la barra,
a agafar ànims.
La regidora que els veu, va, i els hi fot la bronca, els
tios i la tia, que s’arronsen i en un santiamén
pugen a l’escenari i es posen a cantar.
- Pintava “pardo” però resulta que
ho foten prou bé.
- La gent s’engresca i aquí no ha passat
res.
Que si un corrido, que si un pas-doble, que si el cha-cha-cha,
vaja la mateixa música de sempre.
- Ondia el Dilaila. Res! s’ha de aprofitar
l’ocasió! Així que agafo
a la dona i el ballem.
El repertori millora per moments, els tios del micro resulten
uns “professionals” i es fixen en el tipus
de música que la gent balla. El so es net i gens
distorsionat, com acostumem a patir en les nostres ballarugues.
La gresca va en augment. Els quatre de la barra no paren.
La música millora, els cantants baixen a la pista,
amb els inalámbrics alguns veins poden lluir-se
cantant.
La nit arriba al seu clímax quan sona:
Tengo
la camisa negra
hoy mi amor esta de luto
Hoy
tengo en el alma una pena
y es por culpa de tu embrujo
La Azahara i la Ceci es marquen un ball, que fa que els
xops tremolin i els pocs peixos del riu aguaitin per veure-les.
Hoy
sé que tú ya no me quieres
y eso es lo que más me hiere
que
tengo la camisa negra
y una pena que me duele
Que
si volteta per aquí, que si aixeco el braç
o, ara el baixo... Les noies van ballant i cada cop, més
personal les mira, tot disimulant.
tengo la camisa negra
porque negra tengo el alma
yo por ti perdí la calma
y casi pierdo hasta mi cama
No
sé com deuria de ser la dansa dels Set Vels, però
aquest parell segur que no haguessin desentonat gens.
La
nit ha estat llarga, el déu Bacus a cop de quatre
euros, el cubata, comença a fer estralls entre
el personal.
- Au!, a dormir, que demà en hi haurà més.
-
Ondia, la una! baixo sense esmorzar, els del
Ajuntament i “allegados” fan un vermut que
feia anys que no es veia per aquesta pista.
Prenem un bitter, no sigui dit.
Els
de la Lira de la Fata toquen una sardana, està
ballant la colla de sempre. Cosa rara, no es veu cap mosca.
Miracles de la química.
- Apa!, anem a dinar...
Amb
poques ganes, aterro per la pista, després de sopar
i veure una peli de Mister Bean pel Plus. Página
6, estan tocant. Hi ha gent que balla. Els tios són
uns virtuosos quan tenen la pista plena, sembla que els
hi sàpiga greu, van i canvien d’estil i aconsegueixen
buidar-la. Hem pregunto si estaran en “combinació”
amb la Laura i Batiste que van de cul darrera la barra.
Els ha fallat el personal que els tenia que ajudar.
-“Pos” són festes a Benifallet.
El Ramon es fot darrera la barra i “el plan”
millora. Aquest “paio” es un crac.
La
Azahara i la Ceci es marquen un altre ballet, millor mirem
cap a un altre costat...
Aquest cop no són els xops els qui tremolen ni
el peixos que aguaiten.
Els llamps volen il·luminar la nit perquè
les muntanyes les vegin.
- Sembla que cauen gotes.
Fotem el camp, tot arribant a casa, aigua per la mort
de déu, llamps i trons. Els que s’han quedat
a la pista es refugien a on poden, sota l’escenari,
a la cantina o als cotxes...
Mentre estic estirat al llit penso...
- Els núvols les han volgut besar... i
el vent acaronar...
