21/12/09
 

MÉS QUE FELICITATS, GRÀCIES
21 de desembre de 2009

Pàgina amb so.

Article dedicat al meu oncle Alejandro i al meu pare

inici   

MÉS QUE FELICITATS, GRÀCIES

Aquesta setmana el reportatge anirà del Barça, les fotos les baig baixar ahir de diverses pàgines d'internet, el text és de Emilio Pérez Rozas.

Deia Pep Guardiola que el més gran que li ha passat en tots aquests mesos no són les victòries, ni els títols, ni la glòria. «El més gran és que la gent em dóna les gràcies més que felicitar-me».

Així que gràcies, Pep, per representar un país que dubta, la seva afició, un estil de viure i de jugar, i fer-ho amb un estil tan alt.

Gràcies per guanyar jugant i no jugar només per guanyar.

Gràcies per convertir cada victòria, cada títol, en el discurs més bell, en el més educatiu, en el més correcte mai sentit.

Gràcies per convertir-te en el millor exemple, la millor imatge del Barça, d'aquest més que un club que portes al cor, a l'ànima.

Gràcies per permetre que l'afició culer visqui, en plena crisi, possiblement el Nadal més feliç de la seva vida, amb menys torrons i cava que altres vegades, però orgullosos de ser seguidors d'un equip que guanya amb humilitat i sense estridències.

Gràcies per desterrar l'autocomplaença i fer saber als teus, que són molts, que no hi ha premi sense esforç, part sense dolor i victòria i títols sense sacrifici.

Gràcies per sacrificar la teva vida personal i familiar per convertir els teus divinitzats jugadors en gent corrent, els teus germans i cosins.

Gràcies per ensenyar-los a estimar la samarreta, per explicar-los a cau d'orella, d'un en un, què significa aquest escut.

Gràcies per no permetre que ells oblidin, gent d'altres planetes, qui són i a qui representen,

Gràcies per convertir els nens de casa, els dels planter, en les columnes del teu Partenó futbolístic.

Gràcies per ensenyar-los que sols no són ningú i junts es converteixen en un equip gairebé invencible.

Gràcies per convèncer-los que el camí és la meta i no al revés.

Gràcies per viure sabent que el futbol només és futbol, un esport apassionant, però que hi ha coses molt més importants que el futbol.

Gràcies per convertir el llegat de Johan Cruyff en la Bíblia blaugrana.

Gràcies per fer, ¡això també és obra teva!, que Messi fes entrar el Barça en la història amb un gol marcat amb l'escut, empès per l'Unicef i per milions de nens de tot el món.

Gràcies per acabar plorant, per descobrir als teus que tu també estàs fet de la pasta amb què es fan els somnis.

Gràcies i moltes felicitats, sí.


1.
Hexacampió, supercampió, megacampió, omnicampió. Aquest Barça ha esgotat tots els elogis el 2009. Ha omplert tant el sac de títols com buidat la capacitat dels cronistes per resumir les seves gestes. Una llegenda d'equip. Un miracle. El que han fet Pep Guardiola i la seva plantilla és insòlit, insuperable i tots els adjectius que vulguin més. Copa, Lliga, Champions, Supercopes espanyola i europea i ahir davant l'Estudiantes de La Plata (2-1), l'únic trofeu que faltava al Museu, el Mundial de Clubs. Només l'Ajax de Johan Cruyff havia fet una proesa similar, però el seu recompte infal·lible es va quedar en cinc títols perquè el 1972 no hi havia Supercopa holandesa.

L'ambició d'aquest Barça fa pessigolles a la història del futbol. Ahir va tancar-se un any, el millor, però no un cicle. La glòria insuperable d'aquest 2009 deixa una lliçó irrenunciable: el Barcelona ha (re)trobat la seva identitat esportiva, el seu rumb. Guardiola ha recreat l'harmonia d'aquest Barça, ha il·luminat el planter fins al punt que ahir van acabar vuit joves de la casa assegurant la victòria, ha sublimat el que va traçar Frank Rijkaard i el que, d'alguna manera, havia sembrat Johan Cruyff amb el Dream Team, del qual Guardiola n'era el cervell.

S'arrodoneix el cicle. I fins i tot les anècdotes reforcen la qüestió. L'últim cop que un club es proclamava campió del món remuntant a la final era el São Paulo, el 1992, la que va guanyar justament davant el Barça (2-1).

“Aquest any sí?”
Carpe diem. Res del que passi a partir d'ara serà millor que el que hem viscut. Com a màxim igual. Però no hi ha espai per a la resignació. El 2009 és una oportunitat immensa per créixer. La mateixa final d'ahir va recordar al Barça que res li arribarà regalat en el futur, que res no podrà custodiar sense treball, humilitat ni orgull. Un orgull perdut, per exemple i precisament, al Mundialet del 2006, la punta de l'iceberg d'una autocomplaença que s'ha de revisar amb Guardiola, que ha construït un equip platònic, que estima la bellesa i la vol fer seva, que es prepara per arribar a una final de Champions al Bernabéu i mil aventures més, que, lluny dels temps en què l'afició a cada Gamper es preguntava “aquest any sí?” –si sonaria la flauta–, ara va per davant amb un ideari futbolístic exitós que no es pot incomplir. Que ho tingui en compte el pròxim president. Aquest any, sis.
2.
 
3.
 
4.
 
5.
 
6.
 
7.
 
8.
 
9.
 
10.
 
11.
 
12.
 
13.
 
14.
 
15..
 
"Sou els millors; si guanyeu avui, sereu eterns"
Josep Guardiola